Oi que quan fas una cosa per tercera vegada ja és una llarga tradició? Dons avui tocava la llarga tradició d'acompanyar un cens d'aus aquàtiques hivernants enmarcat en el projecte internacional anomenat "International Waterbirds Count" que s'ha fet, com mana la tradició, la segona setmana de gener.
Enguany he incorporat una novetat: hi he anat en tren. No sé com no ho havia pensat abans, si resulta que el lloc està al costat de la via (bé que es veuen les travesses en alguna fotografia) hi arriba un tren cinc minuts abans de l'hora acordada i el punt de trobada és l'estació. Dit i fet.
Cada any que passa sóm més colla, ja no hi ha perill de perdre'ns però per si de cas fem la foto de grup abans de començar. També hem fet una de gamberra que ja l'ensenyaran en Xavi, l'Eva, en Tomàs, en Joan, en Josep, el Pau, l'Adrià, En Quim, l'Alfons o l'Albert... si volen.
Només arribar criden l'atenció la vuitantena d'esplugabous que dormen en un arbre de l'estany.
La llarga tradició mana uns quants graus sota zero, ambient sec, sense vent: heus-los aquí.
Amb aquestes condicions la llum és molt xula i les fotografies de paisatge surten soles.
Els "comptadors d'aus" van per feina i no deixen cap racó sense repassar. Un cop feta la batuda per la sèquia es torna enrera per anar a l'estany.
Als que anàvem al costat de la sèquia ens ha acompanyat un agró blanc que s'ha deixat veure del dret i del revés.
Finalment, a la zona de l'estany s'han comptat moltíssims ànecs coll verds i xarxets, tot i que n'hi ha hagut un parell que no han vist res. 😂😂😂
Resumint: gairebé cinc cents exemplars de fins a vint-i-vuit espècies diferents, unes xifres que han representat una millora respecte de l'any passat i que animen a continuar amb aquests recomptes.
